El mes de març serà el que marcarà la tendència del que passarà la resta de l’any i en el que les comparacions, respecte a l’any anterior, seran reals. Recordem dos fets: la invasió i la finalització de les mesures de confinament són l’inici de la inflació i de la crisi energètica i com a conseqüència més sobtada, els índexs de preus al consum es disparen i creixen de manera desbordada sense poder preveure quan es produirà la seva contenció.

Mentrestant, els bancs centrals agafen el protagonisme i inicien el creixement dels tipus com a mesura per lluitar contra la inflació d’oferta, els estats del benestar es veuen obligats a protegir als més vulnerables, i no tan vulnerables, tant de la crisi energètica com de la pèrdua de poder adquisitiu de les llars. En definitiva, l’any 2023 tindrà unes característiques pròpies i molt diferenciades de les de l’any passat i, aquestes es veuran  reflectides a partir del mes de març de l’any que som.

A l’inici de mes surt a la llum el fet de que una multinacional espanyola ha decidit canviar de seu i domiciliar-la a un altre estat de la Unió Europea, concretament als Països Baixos. És obvi que la fiscalitat ha jugat el seu paper en la presa de decisions. La part positiva ve donada pel fet que cal resoldre d’una vegada per a totes, ens referim al tracte fiscal de les multinacionals, doncs els beneficis obtinguts en un territori cal que tributin en el lloc on l’han aconseguit. És a dir, que una multinacional de fora de la Unió Europea s’ubiqui en un paradís fiscal d’Europa per actuar en el continent, ens pot semblar lògic, però no bé, però que una europea ho faci no té cap sentit. Perdó, però si que ho te des de l’ordenació fiscal actual.

D’altra banda, la situació tant a EUA com a Europa, pel que fa a dades macroeconòmiques en els dos primers mesos de l’any, són acceptables i mantenen el ritme previst pels analistes. Ens referim a la creació de llocs de treball, a la producció industrial, a la confiança del consumidor en què el consum opta més pels serveis que pel comerç, a les exportacions, especialment al comportament dels preus dels productes energètics i en definitiva, en el previst creixement econòmic. De totes maneres, la taca negra la tenim en l’índex de preus, és a dir, en l’IPC, i dins d’ell en els preus dels productes alimentaris, dels quals l’índex interanual creix entorn del 15%, ens referim a Europa sense diferenciació d’Estats.

Els preus de les matèries primeres impacten en els preus dels productes alimentaris, cistella de la compra, i finalment es traslladen a preus de venda i arriben al consumidor final, és a dir, és un procés que es produeix al llarg del temps i això és el que està passant. És una inflació d’oferta. No cal buscar culpables entre els sectors econòmics primari, secundari i terciari. Les causes són fonamentalment geopolítiques i les conseqüències les pateixen els consumidors amb la pèrdua de poder adquisitiu i les empreses amb la reducció de marges i de beneficis.

Els bancs centrals, preocupats per la inflació, actuen pujant els tipus. Però les conseqüències afectaran a tots aquells que estiguin endeutats, particulars i empreses i també a tots aquells que necessiten fer noves inversions amb finançament extern. Amb la ràpida i forta escalada de tipus per part dels bancs centrals es demostra que les entitats financeres també surten afectades, ja que els seus clients, aquells que tenen crèdits, préstecs i hipoteques, tant els particulars com les empreses, poden tenir i tenen dificultats en els seus pagaments, la morositat pot créixer de manera ràpida i desmesurada i provocar una crisi financera que pot necessitar de la intervenció del conjunt de la banca, dels bancs centrals i dels estats i, tot per garantir els estalvis dels dipositants. De moment, ja en tenim exemples tant en el continent americà com en l’europeu i, la conseqüència ens porta a la fallida d’aquells que assumien un risc excessiu i dels que feia temps que estaven mal gestionats. Una altra conseqüència és la crisi borsària, en un any que va començar prou bé, però els esdeveniments de darrera hora ens porten a la inestabilitat amb influències del denominat “efecte riquesa“, relacionat directa o indirectament amb el “consum“ d’aquells inversors partidaris d’assumir risc amb el seu patrimoni.

En l’àmbit espanyol, la reforma de les pensions sense el consentiment de la patronal ha estat acceptada per part de Brussel·les. Recordem que era condició per obtenir el fons Next Generation. A nivell de França, en aquest assumpte i en altres, els aldarulls estan a l’ordre del dia. L’edat de jubilació de 62 a 64 anys és el gran problema que crea un conflicte social acompanyat de crisi política de dimensions prou preocupants.

Barcelona, malgrat els repetits problemes de mobilitat, de seguretat i neteja, segueix el camí de la recuperació de la marca i del turisme internacional. El congrés de “mòbils“ va ser un èxit en expositors, visitants i despeses realitzades per congressistes i acompanyants. Les dades del tax free, és a dir, el valor de les compres realitzades pels turistes extracomunitaris durant la setmana de l’esdeveniment, es van incrementar en un 12% respecte el mateix període de l’any 2019. Cal afegir, però, que el nombre de vendes va ser inferior i, per tant, el tiquet per compra va ser superior a l’increment abans assenyalat. La gastronomia va bé, el nombre d’“estrelles Michelin” continua creixent i  en el mes de novembre, concretament el dia 28, en plena temporada vall del turisme estranger, es lliuraran les distincions a nivell internacional. Serà una oportunitat per promoure una campanya de Nadal que aprofiti l’esdeveniment per reforçar el posicionament de la ciutat com gastronòmica i de compres.

A final de mes arriba la primavera i la fallida moció de censura al govern espanyol. La sequera continua i afecta especialment a Catalunya, els meteoròlegs anuncien un abril, maig i juny amb més pluja del que es pot considerar normal. Quan diem que la situació és complexa i incerta, volem dir que no sabem el per què, el com i el quan, però cal ser pragmàtics i reconèixer que després de la pandèmia tot serà millor, malgrat la inflació, però el que cal és digitalitzar-se i adaptar-se a les noves maneres de fer dels consumidors. Som-hi.

Santi Pagés

Economista